Anàlisi dels qüestionaris d'avaluació docent de les universitats públiques espanyoles sota el marc de l'Espai Europeu d'Educació Superior. Què avalua, en realitat, l'estudiantat?

Resumen

La investigació col•labora en la reflexió teòrica sobre el perfil del bon professorat universitari des de 1936 fins a l’actualitat, si bé centra l’atenció en els models formulats a partir de competències docents en l’àmbit de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). No hi ha cap dubte que estem experimentant un altre model d’universitat al qual s’haurà d’acomodar un nou perfil docent que implique l’alumnat en un procés d’aprenentatge més madur i autònom. L’estudi centra el seu interès en l’anàlisi de la correspondència que existeix entre els models teòrics més recents i el perfil docent que les universitats públiques espanyoles prenen com a referència als qüestionaris d’avaluació que l’estudiantat (de grau) complimenta cada any acadèmic. Així doncs, analitza si les institucions d’educació superior prenen en consideració un perfil docent actual, articulat a partir de competències docents o si, per contra, avaluen un perfil més tradicional i propi del període anterior al nou escenari. La investigació conclou que les valoracions dels estudiants, tot i que indefugiblement interessants i necessàries per avaluar l’actuació docent, no estan completament adaptades a l’EEES i mereixen una revisió; bàsicament perquè continua existint una manca de consens, no sols a l’hora de definir el model del bon professorat, sinó a l’hora de decidir quins indicadors incloure als qüestionaris d’avaluació. En conseqüència, existeix una clara disparitat de criteris en el disseny de les eines avaluadores que empren les institucions universitàries públiques espanyoles; diversitat que es fa palesa en multitud d’aspectes com, per exemple, la designació, el nombre de dimensions, el nombre d’ítems o les escales de valoració que es fan servir. No obstant això, les institucions mostren un gran interès per adaptar els seus qüestionaris a les exigències actuals, tot deixant enrere els antics models amb incongruències, manca de rigor metodològic, errades en la seua construcció i en la formulació dels enunciats o models que simplement responien a un perfil de professorat basat en la transmissió unidireccional de coneixements i en l’exposició de continguts. Malgrat tot, resulta necessari realitzar un esforç major per actualitzar els instruments que corren el risc de quedar-se obsolets i que no reflexen les peculiaritats del context educatiu actual; un esforç que certament hauria d’haver-se ja materialitzat als qüestionaris utilitzats durant l’any acadèmic en curs, però malauradament aquests encara no evidencien l’existència d’una línia de treball homogènia. Sens dubte, caldrà dur a terme la revisió i l’actualització dels models d’avaluació, no sols per establir les competències docents que millor defineixen el professorat universitari, sinó per verificar que, un cop definides, es recullen als qüestionaris. En conclusió, l’ús d’aquesta eina no pot justificar-se com a l’única vàlida per cobrir totes les manifestacions d’una activitat tan complexa i multidimensional com ho és la docència. Es recomana, doncs, desenvolupar sistemes d’avaluació complets ens els quals el qüestionari no siga l’únic component a tenir en compte; a més a més, caldrà connectar l’avaluació amb les polítiques de cada centre respecte a la formació del professorat, la promoció de la innovació, la millora docent i l’optimització del procés d’ensenyament-aprenentatge.